Fernando Pessoa
Vida
Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa 13 de juny de 1888-20 de novembre de 1935) és més conegut com Fernando Pessoa i és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la llengua europea.
Pessoa es guanyava la vida com a traductor. Una particularitat és que ell no escrivia la seva poesia sinó poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i modes. Va publicar sota diversos heteronimis com Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares) i també va publicar crítiques contra els seus poemes amb diversos heteronimis.
Va passar quasi tota la seva infància a Sudàfrica ja que la seva mare es va casar l’any 1895 en la Església de Sao Mamede de Lisboa amb el comandant Joao Miguel Rosa, cònsol de Portugal en Durban. Fou en Àfrica on Pessoa demostraria ja de molt petit les seves grans habilitats per a la literatura i la llengua anglesa ca tenir una gran importància per a la seva vida ja que Pessoa traduïa , treballava i pensava en aquest idioma.
Va morir per problemes hepàtics als 47 anys (29 novembre de 1935) en la mateixa ciutat que va néixer.
Obra poètica
La obra poètica de Pessoa és molt inconstant però està recollida en 9 volums d’obres completes: Poesies de Fernando Pessoa (1942), Poesies d’Álvaro Campos (1944), Poemes d’Albert Caeiro (1946), Odes a Ricard Reis (1946) i Missatge (1945), únic llibre de poemes portuguesos que va publicar en vida (1935).. (només he anomenat les 5 primeres ja que són les més importants). La seva obra amb diversos assajos ha esta recollida: Pàgines d’estètica i de teoria i crítica literària (1967), Pàgines íntimes d’autointerpretació (1966) i textos filosòfics (1968).
Primer poema (D. Sebastián, Rei de Portugal)
D.Fernando. Infante de Portugal
Deu-me Deus o seu gládio, porque eu faça
A sua santa guerra.
Sagrou-me seu em honra e em desgraça,
As horas em que um frio vento passa
Por sobre a fria terra.
Pôs-me as mãos sobre os ombros e doirou-me
A fronte com a olhar;
E esta febre de Além, que me consome,
E este querer grandeza são seu nome
Dentro em min a vibrar
E eu vou, a luz do gládio erguido dá
Em minha face calma.
Cheio de Deus, não temo o que virá,
Pois, venha o que vier, nunca será
Maior do que a minha alma.
D.Fernando. Infante de Portugal
Dióme Dios su acero, para que yo haga
su santa guerra.
Consagróme suyo en honor y en desgracia,
en las horas en que un frío viento pasa
por encima de la fría tierra.
Púsome las manos en los hombros y doróme
la frente con la mirada;
y esta fiebre del Más Allá, que me consume,
y este querer grandeza con su nombre
dentro de mí vibrando.
Y yo voy, y la luz del acero erguido relumbra
en mi faz calma.
Lleno de Dios, no temo lo que vendrá,
pues, venga lo que viniere, nunca será
mayor que mi alma.
Una gran creació de Pessoa fou els heteronims que a diferència dels pseudònims són personalitats poètiques completes. Entre els heteronims el mateix Fernando Pessoa va passar a ser un ortònim ja que és la personalitat original. Amb el temps l’ortònim va passar a ser un heterònim més entre els altres. Aquest poema anomenat D.Sebastián, Rei de Portugal el podem trobar a l’esquerra en la versió en portuguès i al costat la versió traduïda al castellà. És un poema de dos estrofes de 4 versos cadascuna. Primerament he buscat el Rei de Portugal i fou un rei anomenat Sebastià I el desitjat i va viure entre els anys 1554-1578 que va desaparèixer en combat en la batalla de Alcazarquivir (Marroc). Era un jove e idealista rei que havia empres una creuada contra els musulmans .Això va deixar lliure el tro de Portugal i va portar a la unió de la Península. Es creia que Sebastià no va morir i que tornaria per instaurar un nou Imperi que es convertiria en la vertadera i providencial raó de ser de Portugal. La creença en aquesta llegenda s’anomena sebastianisme i Pessoa era un sebastianista.
Per tant per aquesta breu informació . Aquesta informació la podem lligar el poeta que és una mena de dedicatòria al rei. Tal i com ens diu Fernando Pessoa potser creien que era idealista o boig tot perquè va voler expandir Portugal pel món musulmà però tot i això ell ho va intentar i encara que va desaparèixer la seva valentia en aquells moments encara està present en la història. La seva bogeria , que li va fer començar aquesta creuada és característica d’ell i és això el que ens fa homes: tenim sentiments, idees, interès, ganes, bogeria... És això el que ens diferència dels animals i per tant no és criticable aquestes ganes d’expandir-se i la seva decisió i intentar fer de Portugal una gran potència mundial i un imperi que tothom respectés.
M’ha agradat el poema ja que com he comentat abans m’ha agradat la idea de dedicar-li un poema que primerament no s’entén a un personatge que encara que està present en la història està una mica oblidat. A més recordem que era Rei de Portugal i per tant del país de Fernando Pessoa i m’ha transmès com si l’autor estigués content de la seva pàtria ja que Sebastià fou un rei que intentà expandir Portugal al món: la seva cultura, poders... I Fernando Pessoa per dedicar-li un poema ha d’estar orgullós també del seu país.
A continuació trobeu un fragment on també parla del Rei Sebastià. Aquest fragment forma part d’un llibre també de Pessoa:
[...] Murió por la Patria, sin saber cómo ni por qué. Su sacrificio tuvo la gloria de no conocerse. Dio la vida con toda la entereza del alma: por instinto, no por deber; por amor a la Patria, no por conciencia de ella. La defendió como quien defiende a una madre de quien somos hijos, no por lógica, sino por nacimiento. [...] Es anónimo como el instinto que le mató. No pensó que iba a morir por la Patria; murió por ella. No decidió cumplir su deber; lo cumplió. A quien no tuvo nombre en el alma, justo es que no preguntemos qué nombre definió a su cuerpo. Fue portugués; no siendo tal portugués, es el portugués sin limitación. Su lugar no está al lado de los fundadores de Portugal, cuya estatura es otra, y otra la conciencia. No le cabe la compañía de los semidioses, por cuya audacia crecieron los caminos del mar y hubo más tierra que caber a nuestro alcance. Ni estatua ni lápida narre quién fue el que fue todos nosotros; como es todo el pueblo, debe tener por túmulo toda esta tierra. En su propia memoria lo debemos sepultar, y ponerle por lápida tan sólo su ejemplo. (Ultimo fragmento del Apéndice del Libro del desasosiego
Segon poema (Mar Portuguès)
Mar Português O mar salgado, quanto do teu sal | Mar Portugués ¡Oh mar salada, cuánta de tu sal |
Aquest és el segon poema de Fernando Pessoa que analitzo i s’anomena Mar Portuguès. Aquest poema s’estructura en dos estrofes de 7 i 8 versos respectivament. Els versos són irregulars ja que en trobem de 9 síl·labes, de tres, de deu ... Trobem que Fernando Pessoa esmenta el Bojador que està situat en la costa nord de Sàhara Occidental, en el 27ª de latitud nord. Aquest cap té una gran relació amb el país de Pessoa ja que el primer navegant que va arribar fins a ell fou el mariner portuguès Gil Eanes l’any 1434. Però en aquella zona desapareixien molts vaixells i a conseqüència d’aquest fet es va arribar a creure que en aquelles aigües s’amagaven monstres. A partir de l’any 1434 es van obrir les portes a noves expedicions portugueses i d’altres països cap al sud de l’Àfrica i després de la Índia. Primerament m’agradaria destacar que en aquest poema també ens trobem que hi ha cert patriotisme per part de l’autor ja que ens insinua que part del mar és de Portugal i que en aquestes ganes de conquerir el món van desaparèixer i es van enfonsar diversos vaixells i amb aquests familiars, riures, famílies.... A la vegada també se’ns diu que per passar aquest cap que està situat al Sàhara Occidental s’ha de lluitar i s’ha de superar el dolor i ho relaciono amb el poema anterior : el del Rei Sebastià que per intentar expandir el seu impero va desaparèixer (el dolor de perdre la teva pròpia vida).
0 comentarios