Blogia

•°o.O El racó literari O.o°•

Poema: Espanya 75

Poema: Espanya 75

 

En aquesta imatge podem veure un conjunt de barrots
 
i espases que es poden fer servir per la guerra. Si es
mira de lluny podem veure amb claretat el símbol
nazista (Adolf Hitler). A mí em va cridar molt l’atenció
 aquest poema ja que primerament vaig veure aquest
símbol tot i que després de llegir el títol per a la meva
opinió és una crítica ja que Espanya en l’any 1975
encara era una dictadura (la de Francisco Franco)
i encaria es trigaria un cert tems en recueprar-se
d’aquesta dictadura i arribar a temps de llibertat. És
 per això que Joan Brossa després d’aquests temps
 grisos ho va descriure amb el simbol nazi: dictadura,
terror i fanatisme....

**La Roda** Joan Brossa

**La Roda** Joan Brossa

 
Una roda.. Quell objecte en el qual no ens fixem tot i que és
 indispensable per a nosaltres... Una roda rodona... I aquest és el
 detall que passa en aquest poema objecte de Joan Brossa... Ens
 trobem una roda quadrada. Un objecte inservible amb el qual
 no ens imaginem mai que pot ser quadrat. Tenim al cap la seva
 imatge rodona  i amb aquest poema ens trenca les concepcions
 que tenim.Un poema que serveix per sorprendre’ns ! A més a
 més amb la roda quadrada no es pot anar en lloc. Estem
destinats a no poder avançar i a quedar-nos quiets. 

Joan Vinyoli

Biografia:

Joan Vinyoli va néixer a Barcelona el dia 3 de juliol de 1914. El 2 d’abril de 1919 va néixer la seva germana Carme però al cap d’un mes i mig va morir el seu pare amb només 39 anys. A conseqüència d’aquest fet, la família Vinyoli està en una situació econòmicament dolenta per lo que va a viure a Sant Joan Despí on va viure en una torreta al costat de la via del tren. L’any 1922 va tornar a Barcelona on va estudiar al "Colegio del Sagrado Corazón" i posteriorment al "Colegio de la Inmaculada" on va fer els estudis de comerç. Des del 1923 fins al 1935, Joan Vinyoli, va viure a Santa Coloma de Farners del qual té un bon record i estima. El 15 d’agost de l’any 1927 va guanyar la Viola d’Or en els Jocs Florals celebrats a Santa Coloma. L’any 1930 començà a treballar a l’Editorial Labor, fins a la seva jubilació. L’any 1931 Vinyoli va fer un curs de català a Santa Coloma de Farners i al cap de dos anys començà els seus estudis de batxillerat com a alumne lliure. L’any 1937 publicà el seu primer llibre: Primer desenllaç. Durant el desembre de 1946 va néixer el seu primer fill anomenat Joan. L’any següent, neix el seu segon fill: Albert i durant el novembre de 1952 va néixer el seu tercer fill Raimon. Durant els anys 1963-1970 té una gran crisi personal en la qual no publicà res. Tenia problemes perquè es sentia poc valorat en la editorial on treballava, va ser relegat del càrrec i tots aquests problemes es van fer més grans amb la seva addició a la beguda. En aquells moments va mantenir una gran relació amb Gabriel Ferrater. L’any 1972 va tenir un infart a Saragossa. El 30 de novembre de 1984 el poeta va morir. Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

 

Premis:

Óssa Menor, 1951: Les hores retrobades.

Lletra d'Or, 1974: Encara les paraules

Crítica Serra d'Or, 1976: Ara que és tard.

Crítica Serra d'Or, 1977: Vent d'aram.

Crítica Serra d'Or, 1981: A hores petites.

Nacional de Literatura Ministeri de Cultura, 1985: Passeig d'aniversari.

Generalitat de Catalunya, 1985: Passeig d'aniversari.

Ciutat de Barcelona, 1985: Passeig d'aniversari.

Crítica Serra d'Or, 1985: Passeig d'aniversari.

 

Obra:

 

Primer desenllaç, 1937.

De vida i somni, 1948.

Les hores retrobades, 1951.

El Callat., 1956.

Realitats, 1963.

Tot és ara i res, 1970

Encara les paraules, 1973

Ara que és tard, 1975

Poesia completa 1937-1975, 1975.

Vent d'aram, 1976

Llibre d'amic, 1977.

El griu, 1978.

Obra poètica 1975-1979, 1979.

Cercles, 1980.

A hores petites, 1981

Antologia poètica, 1981.

Domini màgic, 1984.

Passeig d'aniversari, 1984.

Cants d'Abelone, 1987.

Obra poètica completa, 2001.

Poemes:

 

HORA QUIETA

Tot és quiet, només una destral

ressona lluny. Secs arbres a la vora

de l’espadat es miren al corrent.

Llisquen les aigües en silenci igual

que les edats, i brilla tristament

avui com fa molts segles aquesta hora.

 

Les Hores Retrobades, 1951

 

Aquest poema m’ha cridat l’atenció perquè encara que és curt és bastant intens. Aquest poema es refereix a l’hora de morir en el qual tot és quiet i només s’escolta la mort (la destral ressona lluny).. El moment de la mort es representat com una destral talant els secs arbres i els anys que passen són les aigües que llisquen en silenci igual que els anys que van passant sense glòria i arriba un dia en el qual et mires al mirall i t’adones de tot el temps que ha passat. Per això ens diu Joan Vinyoli allò de /aigües que brilla tristament avui com fa molts segles aquesta hora).

 

TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro."

Joan Vinyoli, 1976

 

Joan Vinyoli va mitificar també en certa manera Santa Coloma de Farners on va viure durant uns quants anys de la seva infància i és on va passar molts dels seus millors moments. És per això que he escollit aquest poema ja que ens mostra el sentiment del poeta vers el seu poble. En aquest poema, Joan Vinyoli sent molta nstàlgia pel seu passat allà i sobretot per els passeigs, anar amb els amics a la riera o jugar al ping-pong. Però el temps passa i tot evoluciona i és per això que no es pot viure sempre en el passat i és per això que encara que el poeta desitja tornar-hi diu que s’alegra de no tornar o que no ho vol fer... el temps passa i s’ha de seguir endavant i mai un pot viure en el passat.

Per tant en aquest poema, resumint, trobem que hi ha un conflicte entre la nostàlgia del passat i la reafirmació en el present (seguir endavant).

Destacar que l’estada de Vinyoli a Santa Coloma de Farners fa que el poeta la vegi com un univers , un món nou en la seva poesia, com un univers i en els quals s’inspira moltes vegades per fer els seus poemes. Els seus estius de la seva joventut allà són recordats amb molta nostàlgia i aquest món només es pot arribar amb els records ja que com el temps passa, tot canvia.

Segon poema de J.V Foix

 

SÉ UN POBLE LLUNY DE PROVENÇA
Sé un poble lluny de Provença
Blanc de pètals de matí,
No hi ha torres de defensa
Ni contrades de remença
Sense casa ni molí.
Ni enyorança, ni temença,
Ni l'ocell en roc marí:
La vinya pertot s'agença
I en ermots en defallença
Creix el blat d'etern nodrir.
Tot és llum a l'hora tensa
Amb frescors de monestir;
Per una Alta Complaença
El sol hi lleva semença
En rostolls de bon seguir.
Tot és do, tot recompensa
I l'Extrema Coneixença
Per qui en sap trobar el camí;
A l'Alba de la Naixença
Tu i jo hi voldríem morir.
J.V. Foix, A Concepció Mart. í On he deixat les claus (1953).
  M’agrada aquest poema de J.V Foix perquè em sembla una descripció molt dolça, detallista i digne de ser comentada a més que trobo un to melancòlic en el poeta.  J.V Foix ens comenta aquest petit poble de Provença on segons la seva descripció hi ha pau i tranquil·litat per lo que li agradaria anar allà (“tu i jo hi voldríem morir”).          Com podem veure el llibre d’on pertany el poema “On he deixat les claus (1953)” i després del desastre i la repressió que va rebre Catalunya i per tant la seva petita pàtria és normal que l’autor volés a un altre món on pogués ser feliç i en pau, en aquest cas: el poble de Provença.

 

J.V Foix

Biografia:

 

Josep Vicenç Foix va néixer a Sarrià el 28 de gener de 1893. Va estudiar a l’escola pública de Sarrià on va conèixer a Josep Obiols (pintor). Posteriorment va estudiar dret encara que va abandonar la carrera al segon any.

A partir de 1916 s’integrà a diverses penyes i grups intel·lectuals i artistes barcelonins (sobretot a la penya de l’hotel Continental) i va conèixer alguns personatges famosos de l’època com Papasseit, Carles Riba... Durant aquesta època de la seva vida va participar en diverses revistes com La Revista, Trossos, La Cònsola, L’Amic de les Arts i La Publicitat. Amb l’esclat de la Guerra Civil va haver d’abandonar la seva carrera periodística.

Normalment s’associa el nom J.V Foix al de la població catalana del Port de la Selva ja que va ser aquí on va passar gran part de la seva vida. La població en qüestió ja és un punt de referència per Foix des de l’any 1924. Primer es va allotjar a la fonda del poble (Fonda del Comerç) i posteriorment, l’any 1947, es va comprar una casa a segona línia de mar.

Després de la Guerra Civil va renunciar al periodisme i l’activitat política per reprendre el negoci familiar de pastisser i es va centrar en la reelaboració i publicació dels seus poemes.

J.V Foix es va interessar molt per les noves generacions de poetes catalans (Gabriel Ferrater o Pere Gimferrer) . L’any 1961 va ser escollit memdre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans i el 25 de maig de 1962 cobreix el lloc vacant del poeta i dramaturg Josep M. De Sagarra. Foix és un dels mestres consagrats de la literatura catalana.

Va morir al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987 (el dia següent del seu aniversari) als noranta-quatre anys.

Obra:

Poesia

· Sol i de dol, 1947 (sonets)

· Les irreals omegues, 1949

· On he deixat les claus?, 1953

· Onze Nadals i un Cap d'Any, 1960

· Desa aquests llibres al calaix de baix, 1964

· Obres completes I, 1974 (poesia de 1971 a 1973)

· Cròniques de l’ultrason, 1985 Prosa poètica

· Del "Diari 1918", 1956

· L'estrella d'en Perris, 1963

· Darrer comunicat, 1969

· Allò que no diu "La Vanguardia", 1971

· Tocant a mà, 1972

· Obres completes II, 1979

Articles periodístics

· Els lloms transparents, 1969

· Mots i maons, o a cascú el seu, 1971

· Obres completes III, 1985 (articles entre 1921 i 1936)

Retrats literaris

· Catalans de 1918, 1965

Premis:

· Lletra d'Or (1960): Onze Nadals i un Cap d'Any.

· Premio Nacional de Literatura Catalana (1966).

· Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973).

· Crítica de Serra d'Or (1980).

· Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona (1980).

· Medalla d'Or de la Generalitat (1981).

· Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres (1984).

· Premio Nacional de las Letras Españolas (1984).

· Ciutat de Barcelona (1986): Cròniques de l'ultrason.

 

Poemes:

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

 

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

 

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,

 

L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J.V Foix, "Em plau, d’atzar d’errar per les muralles..." Dins Sol, i de Dol.

 

He escollit aquest poema perquè crec que ens explica bastant de J.V Foix. En el primer quartet ens presenta el gust del poeta per passejar per muralles antigues i descansar sota un llorer per lo que podríem dir que li agrada pensar en el passat. En la segona estrofa canvia radicalment ja que trobem el poeta immers en la maquinària del seu cotxe i la velocitat d’aquest i tot allò que li agrada. Tot això l’entusiasme per la rapidesa i la velocitat i aquest nou món li agrada ("Oh món novell!") que podem trobar en el tercer tercet. En el darrer vers del sonet Foix fusiona les coses velles i noves (M’exalta el nou i m’enamora el vell!).

Per comentar aquest poema m’agradaria esmentar algunes paraules de difícil comprensió que he trobat en alguns diccionaris i que han facilitat notablement la lectura del poema:

Remembrar: recordar, llosca: que no es veu bé. Embosca: amaga, rabent: animat d’un moviment ràpid, tell: arbre.

M’agrada molt aquest poema perquè m’agrada el missatge que ens intenta comunicar Foix: la barreja de l’antic i nou ja que tot s’ha d’innovar però no ens podem oblidar dels nostres orígens i del nostre passat que és el fonament del nostre present.

Creu que la creació d’un llenguatge literari propi es basa en el català medieval i en l’actual (parlat). J.V Foix pertanyia al avantguardisme català i encara que pretén ser original intenta ser fidel als seus orígens. Recupera el sonet ( estructura que revolucionà Petrarca).

 

Activitats Víctor Català

ACTIVITAT VÍCTOR CATALÀ

A principis del s. XX les dones encara estaven marginades i subestimades i per tant no tenien els mateixos drets dels quals podem gaudir actualment el sexe femení. Per tant, a la mentalitat d’aquelles temps, comprenc l’enrenou que es va formar, al donar-se a conèixer que uns dels escriptors modernistes del moment era una dona anomenada: Caterina Albert.

Tal i com ens comenta la mateixa Caterina va haver-hi molt enrenou pel mateix fet de ser dona en un món considerat exclusivament masculí que per les seves obres mateixes. Tot i que Caterina Albert va intentar separar les seves personalitats la gent ja no es fixava i ja no era objectiva vers les seves obres. Uns creien que era com un home, altres que fins i tot era problemes de cromosomes i mil hipòtesis més que em semblen tant absurdes que ni m’agradaria esmentar.

Escriure és un acte amb el qual els sentiments surten a la llum per lo que no té fronteres. Si ens deixem tancar els ulls per uns complexes estúpids de la nostra societat i som manipulats, no serem objectius, per lo que no podrem apreciar obres literàries com haurien de ser admirades.

Si sempre s’ha dit que la literatura és universal, no té fronteres no podem negar-la a un col·lectiu de persones com intentaven a principis del segle XX prohibint a les dones aquest dret. Per lo que si no volem ser partícips d’aquest genocidi literari restringint la seva possible evolució amb obres del sexe femení el que hem de fer és fixar-nos en les obres i no en el nom de l’autor, que no és més que un transmissor del text. Per lo que crec que l’autor sigui dona no hauria d’afectar res a la seva lectura i que quan la gent acabi amb aquest prejudicis començarà a estar oberta de ment.

··· SALVADOR ESPRIU ···

  • Obres:
    • 1929: Israel, el seu primer llibre, escrit en castellà
    • 1931: El Dr. Rip
    • 1932: Laia
    • 1934: Aspectes
    • 1935 : Ariadna al laberint grotesc
    • 1935: Miratge a Citerea
    • 1938 : Letizia
    • 1938: Fedra
    • 1938: Petites proses blanques
    • 1943: Historia antigua en col·laboración amb Enrie Bagué
    • 1946: Cementeri de Sinera
    • 1948: Primera história d'Esther
    • 1949: Les cançons d'Ariadna
    • 1951 : Mariàngela l'herbolaria
    • 1951: Tres soreres
    • 1952 : Anys d'aprenentatge
    • 1952: Les hores
    • 1952: Mrs Death
    • 1954: El caminant i el mur
    • 1955 : Final del laberint
    • 1955: Les hores
    • 1955: Antígona
    • 1957: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes
    • 1960 : La pell de Brau
    • 1960: Sota la fredor parada d'aquests ulls
    • 1963 : Obra poética. Antologia dels seus poemes
    • 1963: Llibre de Sinera
    • 1967: Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs
    • 1968: Aproximació, tal vegada el·líptica, a l'art de Pla Narbona
    • 1969: Tarot per a algun titella del teatro d'Alfanja
    • 1978: Una altra Fedra, si us plau
    • 1980: D'una vella i encerclada terra alguns poemes seran incorporats a Per a la bona gent
    • 1981: Les roques i el mar, el blau
    • 1984: Per a la bona gent

     Premis:

    • Premi Internacional Montaigne (1971)
    • Premi de Honor de les Lletres Catalanes (1972).
    • Ignasi Iglesias (1978)
  • Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980)
  • Crítica Serra d’Or (1982): Les roques i el mar, el blau
  • Ciutat de Barcelona (1982): Les roques i el mar, el blau.
  • Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982).
  • Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. D
  • Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Languedoc.
  •  

     Biografia:

    Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners (La Selva) el 10 de juliol de 1913. La seva família es va establir l’any 1915 a Barcelona i algunes temporades a Arenys de Mar (Sinera). Espriu va estudiar Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. L’any 1933 va fer un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient en un creuer per la Mediterrània (Egipte, Turquia, Itàlia, Palestina i Grècia). L’any 1935 es va llicenciar en Dret i l’any 1936 en Història Antiga. Amb la Guerra Civil va haver de tallar la seva llicenciatura de Llengües Clàssiques. Quan va acabar la guerra va treballar com a advocat en una notaria. Encara que la llengua catalana estava abolida ell seguia escrivint en català (època coneguda com exili interior). En la dècada dels 60-70 es converteix en un símbol de la literatura catalana. El 22 de febrer va morir a Barcelona i fou enterrat al cementiri d’Arenys de Mar (Sinera).

     

     Poemes:

     

    Cementiri de Sinera

    A la vora del mar. Tenia
    una casa, el meu somni,
    a la vora del mar.

    Alta proa. Per lliures
    camins d’aigua, l’esvelta
    barca que jo manava.

    Els ulls sabien
    tot el repòs i l’ordre
    d’una petita pàtria.

    Com necessito
    contar-te la basarda
    que fa la pluja als vidres!
    Avui cau nit de fosca
    damunt la meva casa.

    Les roques negres
    m’atrauen a naufragi.
    Captiu del càntic,
    el meu esforç inútil,
    qui pot guiar-me a l’alba?

    Ran de la mar tenia
    una casa, un lent somni.

    Cementiri de Sinera (1943)

     

    Encara que Cementiri de Sinera sembla un poema bastant senzill quan l’analitzes et dones compte que no és així. El poema s’estructura en 2 parts diferenciades: les primeres estrofes on recalca l’intimitat del món perdut, amb un sentiment de nostàlgia... Inspirat en la Catalunya d’abans de la Guerra: on no hi havia fam, ni morts, ni terror, amb llibertat... Però després comença a haver-hi un sentiment de terror recalcat pel dinamisme dels elements exteriors (pluja, roques...) que ens explica l’efecte cataclísmic de la Guerra Civil Espanyola en Catalunya. Altres persones creuen que aquest poema recorda a l’història d’Ulisses: aquell home assenyat que volia tornar sempre a la seva terra, Ítaca, fins i tot després del seu naufragi i la mort dels seus companys.

    En fi, crec que aquest poema mostra molt bé els sentiments de Espriu i que l’entens i a mí personalment m’ha cridat l’atenció i m’ha agradat molt: aquella forta foscor per explicar els moments dur per Catalunya després de la Guerra Civil, la nostalgia de la seva infantesa en Arenys de Mar...

     

     

    INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

    A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

    Homenatge a Salvat-Papasseit.

    Ara digueu: "La ginesta floreix,

    arreu als camps hi ha vermell de roselles.

    Amb nova falç comencem a segar

    el blat madur i, amb ell, les males herbes."

    Ah, joves llavis desclosos després

    de la foscor, si sabíeu com l'alba

    ens ha trigat, com és llarg d'esperar

    un alçament de llum en la tenebra!

    Però hem viscut per salvar-vos els mots,

    per retornar-vos el nom de cada cosa,

    perquè seguíssiu el recte camí

    d'accés al ple domini de la terra.

    Vàrem mirar ben al lluny del desert,

    davallàvem al fons del nostre somni.

    Cisternes seques esdevenen cims

    pujats per esglaons de lentes hores.

    Ara digueu: "Nosaltres escoltem

    les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

    Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

    per sempre més al servei d'aquest poble."

    1949: Les cançons d'Ariadna

     

     

    Aquest poema està dedicat a Salvat-Papasseit. Inici de càntic en el temple ens comenta bàsicament que quasi es perd la llengua catalana per culpa del Franquisme i la Guerra Civil Espanyola ja que va ser prohibida però que la llengua catalana i el treball de Salvat-Papasseit en normativitzar-a (per això va dedicat a ell el poema) ha valgut la pena perquè no ha desaparegut encara que el camí va ser molt dur. I es que sóm catalans i hem de protegir la nostra llengua que és un dels màxims símbols de la nostra identitat.

    tat.

 

 

··· MIQUEL MARTÍ I POL ···

 

Miquel Martí i Pol és un dels poetes més coneguts de Catalunya. Va néixer el 19 de març del 1929 a Roda de Ter. El seu pare era manyà i la seva mare treballava en una fabrica de filats. Quan tenia 14 anys ja va començar a treballar en la fabrica. Als 19 anys ( l’any 1948) va sofrir una tuberculosi pulmonar i va haver d’estar al llit durant un any. Va ser llavors quan va començar a saber quina era la seva vocació ja que va llegir molt i es va interessar per la lectura...Als 27 anys es va casar i posteriorment va tenir 2 fills. El 1970 els metges li van diagnosticar l’esclerosi múltiple, que va fer que a la llarga no pogués valer-se per si mateix, però ell va seguir escrivint. Publicà molts llibres de poemes, alguns de prosa i traduccions d’autors tan coneguts com Saint-Exypéry, Simon de Beauvoir o Lévi-Strauss...Miquel Martí i Pol va morir el 11 de Novembre de 2003, als 74 anys.

Obra__________________

Paraules al vent (1954) // Quinze poemes. 1957. // El Poble. 1966. // La fàbrica.1972. // Vint-i-set poemes en tres temps. 1972 //La pell del violí. 1974. // Cinc esgrafiats a la mateixa paret. 1976. // L'arrel i l'escorça. 1975. // El llarg viatge. 1976. // Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida 1976// Quadern de vacances. 1976. // Amb vidres a la sang. 1977. // Crònica del demà. 1977. // Contes de la vila de R. 1978. // Estimada Marta. 1978. // L'hoste insòlit. 1978. // Les clares paraules. 1980. // L'àmbit de tots els àmbits.1981. // Primer llibre de Bloomsbury. 1982. // L'aniversari.1983. // Andorra, postals i altres poemes. 1984. // Autobiografia. 1984. // Cinc poemes d'iniciació. 1984. // Llibre d'absències. 1985. // Per preservar la veu. 1985. // Bon profit!.1998. // Barcelona-Roda de Ter. 1987. // Els bells camins. 1987. // En Joan Silencis. 1987//. Obertura Catalana. 1988. // Defensa siciliana. 1989. // Temps d'interludi. 1990. // Suite de Parlavà. 1991. // El fugitiu. 1998// Un hivern plàcid. 1994. // Llibre de les solituds 1987. // Els infants componen cançons. 1997. // Cinc poemes de possibles variacions melangioses. 1998. // ABCEDARI. Una joia solidària. 2001. // Haikús en temps de guerra. 2002. // Després de tot. 2002.

Premis__________________

Premi Óssa Menor (1953): Paraules al vent. // Premi Lletra d'Or (1976): El llarg viatge. // Premi Fastenrath (1978). // Premi de la Crítica (1978): Estimada Marta. // Premi Ciutat de Barcelona (1981): L'àmbit de tots els àmbits. // Creu de Sant Jordi (1983). // Nosside internacional a la Vall d'Aosta. // Premi Salvador Espriu (1987): Els bells camins. // Premi Nacional de Literatura de la Generalitat (1988). // Premi Ciutat de Barcleona (1988): Els bells camins. // Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991). // Premi de la Crítica de la Poesia Catalana (1991): Suite Parlavà. // Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1992). // Cavall Verd de poesia (1994): Un hivern plàcid. // Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia (1998): Llibre de les solituds. // Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999). //Premi Laureà Meià (2002): Després de tot.

___________________________________________________

EM DECLARO VENÇUT

Em declaro vençut. Els anys que em resten

els malviuré somort. Cada matí

esfullaré una rosa –la mateixa–

i amb tinta evanescent escriuré un vers

decadent i enyorós a cada pètal.

Us llego la meva ombra en testament:

és el que tinc més perdurable i sòlid,

i els quatre pams de món sense neguit

que invento cada dia amb la mirada.

Quan em mori caveu un clot profund

i enterreu-me dempeus cara a migdia,

que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.

Així la gent que em vegi exclamarà:

—Mireu un mort amb la mirada viva.

La pell del violi (1973-74)

 

Aquest poema em va cridar l'atenció i em va deicar una mica.. com dir-ho?sense paraules. Com ja sabeu Miquel Martí i Pol va patir una esclerosis múltiple que va fer que no es pogués moure ni que pogués valer-se d'ell mateix per lo que era com si ja no tingués vida.. però expressar-ho tan directament, em va deixar molt parada. Normalment la gent s'amaga i s'enganya davant d'una realitat d'aquest tamany però Miquel Martí i Pol era conscient de la seva situació i potser en un atac d'amargor va escriure aquest poema que ens transmet a la perfecció tot lo que ens vol dir: tristesa, resignació, amargor...Llorando

 

__________________________________________________

 

SI PARLO DELS TEUS ULLS...

si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum, tan dens com el silenci.

Si esbrineu d'un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida (1976)

Jo he escollit aquest poema perquè per m’enrecordava d’ell d’una altra vegada que vaig buscar poemes de Miquel Martí i Pol ( a 3r ESO el vaig haver de recitar) i em va agradar moltíssim ! Crec que és un poema preciós d’amor en el qual l’autor fa unes comparacions molt especials i dolces a una dona, com per exemple dir que els ulls de la seva estimada són tant intensos com un crit en al fosca!. Personalment, no em podria quedar només amb uns versos perquè considero que tots són excepcionals i molt romàntics... Però... i vosaltres què creieu? Us agrada aquest poema? Espero els vostres comentaris!! Burla