Recital Màrius Sampere

            Dijous dia 7 de juny: avui és el dia, avui ve Màrius Sampere. Tots tenim una mica de temor i certs nervis: ho estàvem esperant entusiasmats però no sabem com reaccionar davant una situació nova en nosaltres (un recital d’un poeta viu a la nostra escola! Amb nosaltres! ) . Les hores passant i per fi arriba la tarda. Amb una certa boira d’incertesa ens trobem en aquell gran auditori. Mentiria si digués que els professors estaven calmats: eren partícips dels nostres nervis. I per fi, arriba.  Camina lentament cap a l’escenari i s’asseu en aquella petita cadira davant de tots nosaltres. Sorprès per la gran expectació que havia suscitat la seva visita fa una cordial salutació i  agraïment cap a totes aquelles persones presents i un petit comentari enginyós. Comença el recital. Es van intercalant  els recitals dels alumnes amb el del poeta. No ho tenia gaire preparat i per tant la seva aportació en els primer moments del recital van ser escasses. El temps passava ràpidament i al acabar-se les aportacions dels alumnes comença el torn del poeta. Agafava un dels seus llibres de poetes i comença a recitar quatre poemes d’aquest llibre mentre que ens explica anècdotes de la seva infància o records. La seva veu sorprèn: té un to greu i profund que dóna molta rellevància fins i tot al poema més superficial. Tot i així el temps passa i ens aproximem a les 5:30. Al veure que no té intenció de recitar més se li fa alguna pregunta com qui és el seu poeta preferit i se’ns dóna la oportunitat de seguir l’exemple amb les preguntes. Tot i així estem agrumats i massa tímids com per alçar-nos i fer una pregunta.S’ha acabat. El recital ha arribat a la fi. Més que un recital on escoltem poetes de boca de l’autor ho resumiria millor com una aproximació a al món literari que tantes vegades hem trobat llunya. La poesia i l’art en general no es troba només en els llibres sinó en el nostre voltant també hi trobem i Màrius Sampere és un gran exemple d’aquest fet. Gràcies per haver vingut a la nostra escola!

Obra:  

Va néixer a Barcelona el 28 de desembre de 1928 al carrer de la Igualtat  (actualment carrer de Cartagena). Entre 1929 i 1941 els seus pares es van separar i Màrius va viure amb la seva mare i la seva família. Sampere va anar a estudiar a les escoles del seu barri i va cursar el batxillerat a l’Institut Balmes i una acadèmia privada. Una vegada va acabar el batxillerat va acabar la seva educació formal i va començar a estudiar fotografia i publicitat a Badalona . Al acabar la transició es va convertir en funcionari de l’administració especialitzat en assessoria i normalització lingüística. Màrius va començar estudis de solfeig, piano, harmonia i contrapunt l’any 1953. L¡any 1958 canvia de llengua literària i comença a fer poemes en català. L’any 1960 va fer un viatge amb cotxe per Escòcia i Anglaterra i al tornar va fer una sèrie de poemes on ens donava les seves impressions del viatge que van formar part del seu primer llibre de poemes en català: Viatge amb automòbil (no publicat). L’any 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés. I al final dels anys seixanta es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramanet. L’any 1975 va rebre el premi Ribas i Carreras de Blanes amb Poemes de baixa freqüència també quedà finalista del premi López Picó de Vallirana amb un llibre que posteriorment ha estat molt reelaborat. Pel que fa a la seva obra podríem resumir dient que va començar a publicar poemes a finals dels anys seixanta amb L’home i el límit (va guanyar el Carles Riba l’any 1963). Durant la dècada dels setanta i els vuitanta també va guanyar altres premis com el Miquel de Palol de Girona i durant els noranta i el principi del 200 ha rebut reconeixement públic com a poeta i  premis com els de la Institució de les Lletres Catalanes o el Serra d’Or pel poemari Subllum  

Poemaris:  -         

L’home i el límit (Proa, 1968)-          Poemes de baixa freqüència (Ed. 62, 1976) -també conegut com Poemes il.lícits--          Samsāra (Prometeo, 1982)-          Llibre de les inauguracions (Columna, 1986)-          Oniris i el tret del caçador (Columna, 1987)-          L’ocell que udola (Columna, 1990)-          La taula i les estrelles (Columna, 1992)-          La cançó de la metamorfosi (Columna, 1995)-          Demiúrgia (Columna, 1996)-          Thanatos suite (Seuba, 1997) –Edició bilingüe català-castellà--          Si no fos en secret (Proa, 1999) –Antologia--          Subllum (Proa, 2000)Oniris i el tret del caçador  

Poemes:

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò 
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

onoris i el tret del caçador (1987)

Vivim cada cop en un món materialista i consumista on creiem que aconseguint més quantitat d’objectes serem més feliços. Altres persones són hedonistes: busquem la felicitat a través dels plaers. Però... a vegades la felicitat no és qüestió de buscar-la sinó que està sempre amb nosaltres i l’error de no ser feliç és no veure-la. La felicitat és aquella xocolata de bon matí, aquella conversa agradable al voltant del foc, aquell bany de cada nit... La felicitat són aquells petits detalls del cada dia tal i com ens diu Màrius Sampere. Però una cosa està clara.. si aconseguim la felicitat no la hem de deixar anar, l’hem d’agafar amb força, subjectar-la i  no deixar que torni a allunyar-se. 

  “Com seria el millor poema?”

¿Com seria el millor poemadel món?

¿De què parlariai amb quina rara música d’esferespalpitants?

¿O bé ens passaria inadvertit davant dels ulls

com la dona lletja que no hem cridat mai,

aquella que du, sota la roba ampla

,la llavor negra de la perfecció?

I on la plantarà?

 En quina terra?

Quines paraules són boniques i quines no ho són? Hi ha paraules perfectes? Un dels millors aspectes de la llengua és poder expressar tot amb diverses paraules arribant unes vegades al cor de certes persones i uns de vegades a altres... Som diferents i per tant tots tenim uns gustos i un poema perfecte que és aquell que ens arriba a l’ànima, amb el que ens identifiquem i que ens permeti somiar. La bellesa és subjectiva: no hi ha una bellesa universal i per tant les coses belles s’amaguen darrere coses normals que tot i que tenen la seva pròpia bellesa passen inadvertides , surten de dintre com una petita llavor. El poema és un crit per fer-nos pensar on s’amaguen i quines són les paraules més boniques i el millor poema del món i per tant evocar-nos tot allò que volem escoltar en la nostra ment i arribar a tots nosaltres.

 

Fernando Pessoa

Vida

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa 13 de juny de 1888-20 de novembre de 1935) és més conegut com Fernando Pessoa i és un dels majors poetes i escriptors de la llengua portuguesa i de la llengua europea.

Pessoa es guanyava la vida com a traductor. Una particularitat és que ell no escrivia la seva poesia sinó poesia de diversos autors ficticis, diferents en veu, estil i modes. Va publicar sota diversos heteronimis com Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares) i també va publicar crítiques contra els seus poemes amb diversos heteronimis.

Va passar quasi tota la seva infància a Sudàfrica ja que la seva mare es va casar l’any 1895 en la Església de Sao Mamede de Lisboa amb el comandant Joao Miguel Rosa, cònsol de Portugal en Durban. Fou en Àfrica on Pessoa demostraria ja de molt petit les seves grans habilitats per a la literatura i la llengua anglesa ca tenir una gran importància per a la seva vida ja que Pessoa traduïa , treballava i pensava en aquest idioma.

Va morir per problemes hepàtics als 47 anys (29 novembre de 1935) en la mateixa ciutat que va néixer.

 

Obra poètica

La obra poètica de Pessoa és molt inconstant però està recollida en 9 volums d’obres completes: Poesies de Fernando Pessoa (1942), Poesies d’Álvaro Campos (1944), Poemes d’Albert Caeiro (1946), Odes a Ricard Reis (1946) i Missatge (1945), únic llibre de poemes portuguesos que va publicar en vida (1935).. (només he anomenat les 5 primeres ja que són les més importants). La seva obra amb diversos assajos ha esta recollida: Pàgines d’estètica i de teoria i crítica literària (1967), Pàgines íntimes d’autointerpretació (1966) i textos filosòfics (1968).

 

Primer poema (D. Sebastián, Rei de Portugal)

D.Fernando. Infante de Portugal

Deu-me Deus o seu gládio, porque eu faça
A sua santa guerra.
Sagrou-me seu em honra e em desgraça,
As horas em que um frio vento passa
Por sobre a fria terra.

Pôs-me as mãos sobre os ombros e doirou-me
A fronte com a olhar;
E esta febre de Além, que me consome,
E este querer grandeza são seu nome
Dentro em min a vibrar

E eu vou, a luz do gládio erguido dá
Em minha face calma.
Cheio de Deus, não temo o que virá,
Pois, venha o que vier, nunca será
Maior do que a minha alma.

D.Fernando. Infante de Portugal

Dióme Dios su acero, para que yo haga
su santa guerra.
Consagróme suyo en honor y en desgracia,
en las horas en que un frío viento pasa
por encima de la fría tierra.

Púsome las manos en los hombros y doróme
la frente con la mirada;
y esta fiebre del Más Allá, que me consume,
y este querer grandeza con su nombre
dentro de mí vibrando.

Y yo voy, y la luz del acero erguido relumbra
en mi faz calma.
Lleno de Dios, no temo lo que vendrá,
pues, venga lo que viniere, nunca será
mayor que mi alma.

Una gran creació de Pessoa fou els heteronims que a diferència dels pseudònims són personalitats poètiques completes. Entre els heteronims el mateix Fernando Pessoa va passar a ser un ortònim ja que és la personalitat original. Amb el temps l’ortònim va passar a ser un heterònim més entre els altres. Aquest poema anomenat D.Sebastián, Rei de Portugal el podem trobar a l’esquerra en la versió en portuguès i al costat la versió traduïda al castellà. És un poema de dos estrofes de 4 versos cadascuna. Primerament he buscat el Rei de Portugal i fou un rei anomenat Sebastià I el desitjat i va viure entre els anys 1554-1578 que va desaparèixer en combat en la batalla de Alcazarquivir (Marroc). Era un jove e idealista rei que havia empres una creuada contra els musulmans .Això va deixar lliure el tro de Portugal i va portar a la unió de la Península. Es creia que Sebastià no va morir i que tornaria per instaurar un nou Imperi que es convertiria en la vertadera i providencial raó de ser de Portugal. La creença en aquesta llegenda s’anomena sebastianisme i Pessoa era un sebastianista.

 

Per tant per aquesta breu informació . Aquesta informació la podem lligar el poeta que és una mena de dedicatòria al rei. Tal i com ens diu Fernando Pessoa potser creien que era idealista o boig tot perquè va voler expandir Portugal pel món musulmà però tot i això ell ho va intentar i encara que va desaparèixer la seva valentia en aquells moments encara està present en la història. La seva bogeria , que li va fer començar aquesta creuada és característica d’ell i és això el que ens fa homes: tenim sentiments, idees, interès, ganes, bogeria... És això el que ens diferència dels animals i per tant no és criticable aquestes ganes d’expandir-se i la seva decisió i intentar fer de Portugal una gran potència mundial i un imperi que tothom respectés.

M’ha agradat el poema ja que com he comentat abans m’ha agradat la idea de dedicar-li un poema que primerament no s’entén a un personatge que encara que està present en la història està una mica oblidat. A més recordem que era Rei de Portugal i per tant del país de Fernando Pessoa i m’ha transmès com si l’autor estigués content de la seva pàtria ja que Sebastià fou un rei que intentà expandir Portugal al món: la seva cultura, poders... I Fernando Pessoa per dedicar-li un poema ha d’estar orgullós també del seu país.

 

A continuació trobeu un fragment on també parla del Rei Sebastià. Aquest fragment forma part d’un llibre també de Pessoa:

 

[...] Murió por la Patria, sin saber cómo ni por qué. Su sacrificio tuvo la gloria de no conocerse. Dio la vida con toda la entereza del alma: por instinto, no por deber; por amor a la Patria, no por conciencia de ella. La defendió como quien defiende a una madre de quien somos hijos, no por lógica, sino por nacimiento. [...] Es anónimo como el instinto que le mató. No pensó que iba a morir por la Patria; murió por ella. No decidió cumplir su deber; lo cumplió. A quien no tuvo nombre en el alma, justo es que no preguntemos qué nombre definió a su cuerpo. Fue portugués; no siendo tal portugués, es el portugués sin limitación. Su lugar no está al lado de los fundadores de Portugal, cuya estatura es otra, y otra la conciencia. No le cabe la compañía de los semidioses, por cuya audacia crecieron los caminos del mar y hubo más tierra que caber a nuestro alcance. Ni estatua ni lápida narre quién fue el que fue todos nosotros; como es todo el pueblo, debe tener por túmulo toda esta tierra. En su propia memoria lo debemos sepultar, y ponerle por lápida tan sólo su ejemplo. (Ultimo fragmento del Apéndice del Libro del desasosiego

 

 

 

Segon poema (Mar Portuguès)

Mar Português O mar salgado, quanto do teu sal São lágrimas de Portugal! Por te cruzarmos,quantas mães choraram, Quantos filhos em vão rezaram! Quantas noivas ficaram por casar Para que fosses nosso, ó mar! Valeu a pena? Tudo vale a pena Se a alma não é pequena. Quem quer passar além do Bojador. Tem que passar além da dor. Deus ao mar o perigo e o abismo deu, Mas nele é que espelhou o céu.

Mar Portugués ¡Oh mar salada, cuánta de tu sal son lágrimas de Portugal! ¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron, cuántos hijos en vano rezaron! ¡Cuántas novias quedaron por casar para que fueses nuestra, oh mar! ¿Valió la pena? Todo vale la pena si el alma no es pequeña Quien quiere pasar allende el Bojador tiene que pasar allende el dolor. Dios al mar el peligro y el abismo dio, mas fue en él donde el cielo se miró.

Aquest és el segon poema de Fernando Pessoa que analitzo i s’anomena Mar Portuguès. Aquest poema s’estructura en dos estrofes de 7 i 8 versos respectivament. Els versos són irregulars ja que en trobem de 9 síl·labes, de tres, de deu ... Trobem que Fernando Pessoa esmenta el Bojador que està situat en la costa nord de Sàhara Occidental, en el 27ª de latitud nord. Aquest cap té una gran relació amb el país de Pessoa ja que el primer navegant que va arribar fins a ell fou el mariner portuguès Gil Eanes l’any 1434. Però en aquella zona desapareixien molts vaixells i a conseqüència d’aquest fet es va arribar a creure que en aquelles aigües s’amagaven monstres. A partir de l’any 1434 es van obrir les portes a noves expedicions portugueses i d’altres països cap al sud de l’Àfrica i després de la Índia. Primerament m’agradaria destacar que en aquest poema també ens trobem que hi ha cert patriotisme per part de l’autor ja que ens insinua que part del mar és de Portugal i que en aquestes ganes de conquerir el món van desaparèixer i es van enfonsar diversos vaixells i amb aquests familiars, riures, famílies.... A la vegada també se’ns diu que per passar aquest cap que està situat al Sàhara Occidental s’ha de lluitar i s’ha de superar el dolor i ho relaciono amb el poema anterior : el del Rei Sebastià que per intentar expandir el seu impero va desaparèixer (el dolor de perdre la teva pròpia vida).

 

 

Entrevista a Enric Casasses

Aquí teniu una entrevista a Enric Casasses :D

Enric Casasses

" Pregunta doble: qui sóc i per què escric?

Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc. [...]."

Breu Biografia:

 

Enric Cassases Figueres va néixer a Barcelona l’any 1951. Va viure llargues temporades a Llenguadoc, Anglaterra i Prússia. És un dels poetes més importants actuals de la llengua catalana. Va començar molt influenciat per moviments com el dadaisme i sobrerealista i va representar fins i tot la literatura medieval (com "Desfà els Grumolls" o "La cosa aquella"), barroc (" No hi érem"), el romanticisme, l’expressionisme ("Calç") ...

Poesia publicada:

La bragueta encallada. Maó: Druïda, 1972

La cosa aquella. Maó: Druïda, 1982

Tots a casa al carrer. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears, 1992

No hi érem. Barcelona: Empúries, 1993

El poble del costat. Barcelona: Empúries, 1993

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Barcelona: Empúries, 1994

Desfà els grumolls. València: Eliseu Climent / 3i4, 1994

Calç. Barcelona: Proa, 1996

Els nous cent consells del consell de cent. Barcelona: Cave Canis, 1996

D'equivocar-se així. Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997

Uh. Aiguafreda: Container, 1997

De la nota del preu del sopar del mosso. Barcelona: Khan, 1998

Coltells . Llibres del Segle, 1998

Plaça Raspall : poema en set cants. Barcelona: Ed. 62, 1998

Canaris fosforescents. Barcelona: Empúries, 2001

Poemes

REFRANY

Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.

Començament dels començaments i ocasions de les ocasions(1994)

Refrany. Què ens vol dir Enric Casasses amb aquest poema? Aquí ens trobem un poema d’una sola estrofa amb 6 versos en el qual trobem un refrany en cada vers. M’ha sorprès al principi ja que sembla que he pensat que era bastant estrany que posés un refrany a cada vers sense cap significat. Però si ens fixem cada refrany no és com el que nosaltres, la gent, fa servir normalment. Enric Casasses li ha volgut donar el seu estil personal o la seva característica ironia al poema incloent-hi variacions al contingut dels refranys, captant així l’atenció dels lectors, entre altres. I és que encara que no ens haguem parat a pensar els refranys formen part de la nostra cultura, sempre ens estan acompanyant en la nostra vida quotidiana i per això m’ha semblat molt bona idea fent un poema amb refranys. Veritablement, sorprenent, intrigant.

 

NARCÍS

Estàs enamorat de tu mateix 
com un pebrot vermell, com un pinyol 
de cirera vermell i si no què? 
com una taula de cent vint canals,com un ruixat que ho devastava tot, 
com un escàndol que ha d'arruïnar 
tot un imperi, com un accident 
de pura mala sort, com el rocamfilosofal, com l'Ebre cap a Flix, 
com un lleuger vaixell de vela eixint 
del golf, i encara com un gra de sal,com escorpins, renecs caragolats, 
vora el camí baladres plens de pols 
i com el gall que gira com el vent. 

Aquest poema ens comenta bàsicament la història de Narcís, que enamorat de la seva pròpia imatge, reflectida en l’aigua, s’hi ofegà i es convertí en flor. Es Aixa que cada vegada vivim en un món on ens preocupa més la nostra imatge i ens tornem cada cop més narcisistes. M’ha sorprès molt com Enric Casasses ens fa un poema explicant-nos la història de Narcís amb tantes comparacions de la seva mentalitat.
Aquest poema és del llibre  no hi érem  Barcelona, Empúries 1993

 

Dadaisme

Aquí trobeu un vídeo-resum d'imatges sobre el Dadaisme. Gaudiu! ;D

 

Dona'm la mà de Salvat-Papasseit interpretat per Ovidi Montllor i Toti Soler.

Petita Biografia de Joan Brossa

 

Joan Brossa (Barcelona 1919-1998)

Va néixer el 19 de gener de l’any 1919 al barri Sant Gervasi de Barcelona (al carrer Wagner). Amb l’arribada de la Guerra Civil Espanyola va ser cridat pels republicans per lluitar al front de Lleida.. va ser allà on va començar la seva carrera poètica. Acabada la guerra va fer el servei militar a Salamanca. En la psotguerra no va acceptar fer de banquer com el seu oncle i tot i que va provad l’ofici del seu pare (gravador) no va tenir gaire èxit tot i les pressions familiars. Brossa va començar a vendre llibres censurats pel Règim o així va conèixer el món dels escriptors i tenia temps per llegir i seguir amb la seva carrera poètica.

 Fou alumne de J.V. Foix i va tenir amistat amb Joan Miró, Joan Prats i Joao Cabral de Melo Neto (poeta brasiler). Va ser un dels fundadors de la revista Dau al Set (1948) juntament amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart i Arnau Puig.

Se’l considera un dels creadors de la poesia visual catalana, juntament amb Carles Sindreu.

Va morir el 4 d’octubre de 1998 quan va caure per l’escala de casa seva, als 79 anys.

 

"Si no pogués escriure, als moments d'eufòria seria guerriller,
als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses"